dilluns, 29 d’abril del 2013

Un principi de locura...


M'encanta quan veus que hi ha mar, on no veies les ones, quan veus el cel brillar, després d'una foscor accentuada, quan sents que ningú mor per ningú, perquè quan ets sents al límit, passes a un nou nivell. Em sento bé, davant d'algú que em transmet confiança, que em mira als ulls, que em parla, m'agrada conèixer les persones, perquè sovint em deixo arrossegar per una etiqueta equivocada, sense ni tan sols preguntar-me, si he donat una oportunitat. Viure més enllà dels límits de la lògica racional, on només les percepcions són vàlides, un món de mirades, de sentiments, un món irreal, on tot crema, diria, que molt aprop de l'infern...
Em deixo endur per unes paraules, que poques persones poden trobar-hi el sentit, on res és el que sembla, on tot pot trasnformar-se, en el que vols llegir...
Una nit serena, una lluna plena,un silenci neguitós, un pensament que frena un cor encongit, un mar en calma, una tempesta s'acosta alterant el seu esperit, remou les entranyes, un amor que queda en l'oblid, una tarda de pluja, un vidre entelat, un dit que dibuixa... un t'estimo queda gravat, un ocell que vola solitari, cap un destí llunyà, records que queden enrera, la dolçor del sucre, que el cafè amargament desfà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada