dilluns, 29 d’abril del 2013

Possibles, impossibles... finals sense final...


Només la quietut impera, quan les fulles cauen, i els ceps queden despullats, final sense final d'un cicle que acaba, però que sense cap dubte tornarà a començar... res és per sempre, i quan penses que el dolor et pot véncer, et superes, i estableixes un nou límit dins de tu, perquè hi ha dies, que creus que les coses impossibles són possibles, perquè quan perds l'esperança, te'n adones, que la vinya torna a plorar, senyal inequívoc que tot torna a començar. Reconeixo que a vegades em perdo, perquè el dolor no fa mal, perquè el somriure no va lligat a la felicitat, perquè l'alegria no s'obté quan la busques, sinò quan menys l'esperes, perquè alló que t'oprimia, ara t'allivera, em perdo, perque tot i savent que les coses han de passar, no deixo de sorprende'm, un borro, treu una fulla, i per mi, ja és una festa. És curiós, aquest cep que l'he mirat tantes vegades, i mai l'havia vist així, i me'n adono, que no poso atenció a les petites coses que el diferencien, quantes vegades he parlat amb algú, i se m'han trencat els esquemes, al descobrir una persona nova davant de mi, una conversa casual que em porta a un món desconegut, a una personalitat amagada, sovint massa sensible per ser mostrada... perque camino, i moltes vegades per simple inèrcia, perquè no aixeco el cap per mirar la lluna, donant per fet, que impera com cada nit, i aquí està l'error del creure, que tot sempre és igual, que les coses que no s'han de lluitar, que no t'hi has d'esforçar, perquè veus impossible que les coses puguin passar, i quan aquests impossibles, és fan possibles en fan creure que és el final... sense adonar-nos, que els finals, no tenen final, que el raïm espera, perquè el cep pugui tornar a descansar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada