Balla, i la música sonarà...

S'aixeca el dia amb la pluja, i la seva remor, m'otorga una calma, que m'ajuda a pausar el ritme del meu cor, com si les pulsacions, de sobte, les deixés de sentir. M'esvaeix aquesta sensació de tranquil·litat, els núvols, el terra mullat, el fang que és forma, i la petjada que queda, quan algú hi ha passat. Sense la fang, la vida també marca les petjades, en lo més profund de nosaltres, experiències vestides de sensacions que ens ajuden a créixer i a obrir-nos camí, a vegades amb trams feixucs, amb boira on ens costa veure la claretat de les coses, amb neu, on ens costa avançar, i sembla que cada passa que fem, segueix sent com si estiguessim parats, trams de sol, recomfortant a l'esquena, on caminem aixerits, trams de pluja intensa, on a vegades allibera, però que la tormenta, ens fa patir. Persones que ens acompanyen per quedar-se, i donar-li a tot el sentit de compartir, que ens ajuden fent-nos les coses més fàcils, perquè estimar, és un dels millors sentiments, que ens poden acompanyar fent camí, és una coraça protectora, a totes aquestes inclemències que van sortint. A vegades, el camí és bifurca, i plorant ens diem un ádeu sentit, el que no entenc, jo, és com ens vam poder perdre, caminant un al costat de l'altre, al anar-te a agafar de la mà, vaig veure que ja no venies amb mi. No sé on et vaig perdre, i reflexionar-ho ara tampoc té sentit, vas agafar una drecera, però això no m'ho vas voler dir...
Segueix caient la pluja, i tot continua igual, els núvols no marxaran, fins que el vent no bufi, i se'ls emporti cap un altre costat, puc esperar que passi la tempesta, i sortir al carrer amb aire renovat, però també algú va dir un dia, que s'havia d'aprendre a ballar sota la pluja, i resulta, que la música, fa estona que ha començat a sonar...

Amor fugaç

Vaig creure que eres un estel, que brillava imponent, per donar-me la claror necessària, per no caminar a cegues en aquelles nits solitàries, que ens sentim part de ningú, la teva força m'enlluernava, i el desitg de seguir-te, va encegar la meva mirada fent-me veure, alló que volia creure. Sentia la escalfor, i sota la teva estela, el meu pas s'accelerava ferm, obviant aquells crits racionals de la meva ànima, que em deien, frena, que la llum que de sobte brilla, també de sobte, desapareix.
No vaig sentir mai la pell freda, però tampoc el cant del ocells, sentia que podia pertànyer a una vida que no existeix, somiava en seure a la teva falda, i mirar la lluna cada capvespre, somiava, en despertar a l'alba abraçada a la teva estrella. La nit avança, i el gall desperta, a cops de cant, m'obre els ulls, per poder veure que ja clareja, busco amb un somriure la teva mirada, i només em trobo tristesa, d'adornar-me que ja no brilles,  vaig veient com a poc a poc la teva estela s'apaga per sempre, el sol eclipsa les teves paraules, la teva llum ja no és tènue, ja no reconforta, sinò que enlluerna, de forma que haig d'apartar-me, inclús, de tant que em molesta, passes per la meva vida, com un estel fugaç, que dibuixa un somriure amb una espurna de felicitat, que només dura uns instants...

Pas a Pas

Mira'm als ulls, i et diré és tan senzill com agafar aire, toca'm i et faré veure que el tacte és tan agradable, com aquella manta vella que guadem al sofà, per les nits fredes d'hivern, abraça'm, i et faré sentir que val la pena arriscar-se, que la vida és valora per aquests moments que sóm valents.
Digue'm, quina olor fan les flors, quan camines serena, darrere aquells passos que et deixen indefensa, imprimint en tot, un ritme que et fa trontollar, deixa que et guiï lluny, perquè puguis volar sense aixecar els peus de terra, fent que la teva imaginació travessi cap al més enllà, somiaràs estant desperta, i això és el que et donarà les ales necessàries per viure la vida amb intensitat. Salta al precipici, perquè la vida és un puenting constant, mai toquem el suficient fons com per esclarfar-nos contra el terra, perquè sempre treurem la força necessària per tornar-nos a aixecar. Viu els dies, les nits, escolta el teu cor, perquè a vegades és necessàri perdre la racionalitat, perquè un cop te'n penedeixis, mai serà superior al sentiment, d'haver-ho deixat escapar. Equivoca't, és necessari per fer-nos reflexionar, perquè els errors no pesen com ens pensem, quan els hem interioritzat. Però el mes important, és que t'estimis, que et valoris, que et respectis, que t'escoltis, que et puguis somriure a tu mateixa davant un mirall, creu-me si et dic que la seguretat és atractiva, que et fa estar un punt per sobre els demés, que és algo que no és veu, però és nota, que otorga un magnetisme que atrau als altres i els fa sentir bé, perquè llavors, seràs feliç amb les petites coses, i valoraràs tots els moments, viuràs la vida en pau amb tu mateixa, sense que ningú et pugui pendre el valor de sentir-te bé, busca el teu camí, sense pressa, que si aixeques la mirada, ens veuràs que també venim somrient, compartint amb tu les passes, i que cada vegada, serem més gent. Endavant!

Hakuna Matata...

Diuen que en la diversitat està la riquesa, per això sóm tant diferents tots, i alhora tan iguals, cerquem les mateixes coses, però no les trobem on volem. Manen els sentiments, i són els únics que no fallen, sorgeixen les relacions constament, creuaments que porten vides noves que donen aire fresc, velles amistats que queden enrere amb el temps, evolució constant, que ens dona en cada etapa allò que necessitem. Podem coneixe'ns per casualitat, però seguim junts per afinitat, perquè trobem alguna cosa que ens fa sentir bé, de manera natural, flueix el somriure, la compenetració, la sensació d'aprofitar les hores, de respirar i sentir-te bé. És decepcionant, quan un sentiment vols trobar-lo en una persona i no apareix, implores mirant al cel, vols sentir-lo però t'enganyes a tu mateix, el que no sents al principi, ja no apareix després, la soletat és mala consellera quan t'empeny a un somiure, que no enriqueix, la poca paciència ho delata, les ganes de veure't és resumeixen en un ja quedarem alguna tarda. La vida és fàcil, hem d'acceptar, que les coses s'intenten, però no tenen perquè anar bé, que les coses no són perfectes, i que en els errors, trobem els motius per anar creixent. Forçar, mai ha estat una bona idea, qualsevol cosa que poguem forçar, s'acava trencant, és tan evident veure-ho amb la clau al pany i tan complicat amb el cor a la mà, sempre dol adonar-se, però el veritable engany seria fer la vista grossa i deixar-ho passar, perquè la vida no perdona, decideix ser feliç avui, perquè potser no hi ha demà...

" Aquell que és conquereix a si mateix, és més poderós que qui conquereix mil vegades mil, als camps de batalla " Buda