Moments...

Oprimeix amb força, sento com si volgués escanyar-me, com una mà que t'agafa pel coll, però no, és un dolor més intens, com un nervi que travessa com un llàmpec provocant una descàrrega de dolor, que ofega, que apreta, que em fa respirar lentament, sentint-me intensa, la meva pròpia respiració. Sento, com poc a poc, s'humitejen els meus ulls, si pestanyejo en aquest moment cauran les llàgrimes que a estones em difuminen la visió de la pantalla, aconsegueixo aguantar-les entre equilibris, respiro de nou, i els ulls s'assequen, fins la propera descàrrega de dolor. Em costa empassar la saliva, potser el coll se m'ha fet petit, noto les cervicals adolorides, i només em faltaven els mocs, que apareguessin per aquí. Mirant el sostre, fixant la vista en un punt que em sembla infinit, difumino els colors, sense concentració ni atenció, la meva ment passa imatges ràpides de la vida barrejades amb notícies de la realitat, és allò de no estar bé enlloc, ni interès del que hi ha al voltant. És impossible entendre el dolor desde fora, impossible saber del cert que passa pel cap d'una persona, que sent, que experimenta, quines sensacions té a cada moment, alguns perquè no ho saben descriure, altres perquè no ho volen explicar, és la part més intíma, com també la mes inexorable, tabú que costa d'afrontar. Sento dolor a l'ànima i no ho amago, deixo de reprimir les llàgrimes, que caiguin lliurement, el dolor al meu pit cedeix, la meva respiració és normalitza, el meus nervis cedeixen, i com un calmant, allibero pressió en forma d'aigua salada, em sento millor, no em fa vergonya tocar fons, perquè ràpid torno a aixecar-me, perquè el meu cor, juga un combat sense treva entre la tristesa i l'alegria, la ilusió i la ràbia, i tothom sap, que no és pot guanyar sempre, però només et deixes vèncer, en el moment que no aconsegueixes aixecar-te, per això perdo assalts però mai batalles. I de sobte, una escletxa de llum, ilumina el sostre, apareixen els colors, escolto les notícies, respiro, no tinc mocs, ara mateix estic molt mes tranquil·la... he aconseguit vèncer un cop més al dolor, en una batalla que mai acaba, i veure sortir el sol, en una nit que brillava la més absoluta desesperança, torno a somriure per fí, amb confiança.

Enjoy the little things

Costa últimament somriure, miris cap on miris, la desolació, la desesperació, la crisis, les males notícies semblen que hagin agafat el protagonisme del dia a dia, perquè contínuament sentim notícies indignants, que ens omplen de ràbia, gent que actua malament, que pujen els impostos, que retallen ajudes, i com sempre, reben els més necessitats, que els negocis s'enfonsen,que els bancs ens ofeguen, i que els deutes no paren de pujar, que costa posar un plat a taula, arribar a final de més, que les factures s'han de pagar i és que és un peix que és mossega la cua, que la solució, ningú la sap trobar. Només ens queda el somriure que nosaltres podem crear, les ilusions que podem tenir, els somnis que volem imaginar, ens queda lluitar pel que volem a capa i espassa, e intentar ser un exemple de fer les coses com s'han de fer, ens ho posen fàcil, miris cap on miris, aquelles persones que ens representen poc a poc van caient. Ens queda, sortir al carrer amb ilusió cada dia, i estimar allò que fem, envoltar-nos de persones que saben crear els somriures, ajudar als que t'envolten perquè estiguin bé, ens queda compartir les alegries i dividir les penes a la meitat, agafar-nos de la mà, quan una pujada sigui feixuga, i encara que siguin poques i lentes les passes, avançar. Ens queda, gaudir de la nostra companyia, d'un bon llibre, de compartir una copa i parlar, mirar-nos als ulls, i contagiar-nos d'entusias-me, per convertir les ilusions en realitats. Ens queda, mirar al futur, i veure en ell una oportunitat, que els que venim al darrera sóm nosaltres, i que això, ho podem aixecar.