Vaig creure que eres un estel, que brillava imponent, per donar-me la claror necessària, per no caminar a cegues en aquelles nits solitàries, que ens sentim part de ningú, la teva força m'enlluernava, i el desitg de seguir-te, va encegar la meva mirada fent-me veure, alló que volia creure. Sentia la escalfor, i sota la teva estela, el meu pas s'accelerava ferm, obviant aquells crits racionals de la meva ànima, que em deien, frena, que la llum que de sobte brilla, també de sobte, desapareix.No vaig sentir mai la pell freda, però tampoc el cant del ocells, sentia que podia pertànyer a una vida que no existeix, somiava en seure a la teva falda, i mirar la lluna cada capvespre, somiava, en despertar a l'alba abraçada a la teva estrella. La nit avança, i el gall desperta, a cops de cant, m'obre els ulls, per poder veure que ja clareja, busco amb un somriure la teva mirada, i només em trobo tristesa, d'adornar-me que ja no brilles, vaig veient com a poc a poc la teva estela s'apaga per sempre, el sol eclipsa les teves paraules, la teva llum ja no és tènue, ja no reconforta, sinò que enlluerna, de forma que haig d'apartar-me, inclús, de tant que em molesta, passes per la meva vida, com un estel fugaç, que dibuixa un somriure amb una espurna de felicitat, que només dura uns instants...
Quin cúmul de sentiments el teu escrit!!, cada vegada estic mes convençuda que la felicitat nomes es un estat d' anim i fins que no vaig prendre la decisió de no mirar mes enllà del que tinc davant els meus ulls no vaig aprendre que la vida a la meva mida nomes la puc fer jo i no és egoisme, sinó perquè quan t' adaptes a la vida dels altres per poguer tenir-hi lloc sempre acabes patint.
ResponEliminaUna abraçada
Dons si tota la vida abocat, entregat, i potser la felicitat rau començant en un mateix. Tens tota la raó.
ResponEliminaJordi.