Jo també fa dies que ho noto, més reflexiva, més pensativa, repasso tot allò que últimament m'ha dolgut, tot allò que ha succeït, les coses que m'han fet somriure, les que he aconseguit i les que m'han fet plorar. Fa dies que tinc el centre d'atenció desviat, és cert molt això que dius, i m'ha costat veure-ho, al final me'n adono que he centrat la meva atenció en qui no la mereix, i que els que més mereixen, són els que menys han rebut. No necessito envoltar-me de persones que ni tan sols patiraran per mi, que els és igual si rius o plores, tot ho arreglen amb un ànim, que potser ni rebràs. Decideixo desocialitzar la meva vida, omplir-la de canvis, caminar cap al futur amb aquells que m'estimen i que gaudeixen amb mi dels meus somriures, dels meus petits moments, que m'abracen quan ho necessito, que venen a buscar-me a casa, que m'esbronquen quan ho mereixo, que em valoren, i fan que valori el temps que compartim...
Caminava aprop del mar dissabte, i de lluny us mirava, la tranquil·litat del moment, de sentir-se bé amb gent que t'enten, que ho faria tot per tu, que sempre tenen una paraula d'ànim, que s'aturen a mirar el paisatge només perquè no és noti que t'estan esperant, que aflori la meva positivitat que sempre ens fa anar a tots endavant convertint-me en la pallassa de la festa, ganes de lo senzill, de lo petit, de disfrutar cada segon amb vosaltres, que no vull ni mirar el telèfon quan estigui al vostre costat, perquè a l'altre banda, a part de la meva familia no hi ha ningú més important... recuperar la meva educació, i centrar la meva atenció en allò que realment és important... clatellada que no cau en un sac trencat, perquè els amics que t'estimen fan això, et diuen el que molesta, perquè ho puguis solucionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada