dimarts, 31 de juliol de 2012

Temptant la sort!

Quan vols alguna cosa, esperar-te al sofà no és la millor opció, trenca amb els tòpics, surt amb força, aixeca't, camina amb decisió, visualitza l'objectiu, clava-hi la banya, i fins obtenir la reposta que busques, no paris. No em fa por llençar-me a la piscina, ni tan sols, quan sé que no hi ha aigua, no em fa por curar-me les ferides que em deixen les meves pròpies batalles, perquè no lliurar-les, seria el que em faria sentir-me infeliç. Aconseguir allò que vols, sense ni saber tant sols perquè ho vols, no cal entendre les coses, perquè a vegades no tenen sentit, guia't pels teus instints, aquells que estan per sobre la moralitat, de les creences, de les aparences, aquells que només veuen els que gosen mirar més enllà. No demanis un petó, agafa'l i ja serà teu per sempre, evitant així el risc de que et diguin no, tot i que de vegades, un no per resposta, t'ajuda a una reacció assegurada de superació, has d'entendre que no et rebutgen perquè no valguis la pena, sinò perquè no saben apreciar el que tu necessites, per tant a la persona que no et convé és a tu, i aquest no, és el que t'ho ensenya i t'ho demostra, tard però ho fa, per això un no, esdevé algo tremendament positiu.

Si mires la vida assegut d'un mur, te'n adones que ningú recau en la teva presència, ser indiferent és no ser res, no deixar petjada, és no haver-hi estat, no cal fer-se notar massa, simplement és saber-se fer estimar, valorar els instants, parlar quan toca, i callar quan és el moment, analitzar les coses, i deixar que alguns dels teus passos, enlloc de la raó, se'ls emporti el vent...

dimecres, 18 de juliol de 2012

reflexió

Em descentro de les paraules, perdent el nord de la conversa, te'n adones, i m'esbronques, no aixeques el to de veu, simplement m'ho fas veure, amb aquella calma que et caracteritza, amb aquella suavitat perquè no s'alterin els meus sentits, m'expliques amb paciència allò que fa massa que dura, i és cert, que la meva descentració, no passa desapercebuda.

Jo també fa dies que ho noto, més reflexiva, més pensativa, repasso tot allò que últimament m'ha dolgut, tot allò que ha succeït, les coses que m'han fet somriure, les que he aconseguit i les que m'han fet plorar. Fa dies que tinc el centre d'atenció desviat, és cert molt això que dius, i m'ha costat veure-ho, al final me'n adono que he centrat la meva atenció en qui no la mereix, i que els que més mereixen, són els que menys han rebut. No necessito envoltar-me de persones que ni tan sols patiraran per mi, que els és igual si rius o plores, tot ho arreglen amb un ànim, que potser ni rebràs. Decideixo desocialitzar la meva vida, omplir-la de canvis, caminar cap al futur amb aquells que m'estimen i que gaudeixen amb mi dels meus somriures, dels meus petits moments, que m'abracen quan ho necessito, que venen a buscar-me a casa, que m'esbronquen quan ho mereixo, que em valoren, i fan que valori el temps que compartim...

Caminava aprop del mar dissabte, i de lluny us mirava, la tranquil·litat del moment, de sentir-se bé amb gent que t'enten, que ho faria tot per tu, que sempre tenen una paraula d'ànim, que s'aturen a mirar el paisatge només perquè no és noti que t'estan esperant, que aflori la meva positivitat que sempre ens fa anar a tots endavant convertint-me en la pallassa de la festa, ganes de lo senzill, de lo petit, de disfrutar cada segon amb vosaltres, que no vull ni mirar el telèfon quan estigui al vostre costat, perquè a l'altre banda, a part de la meva familia no hi ha ningú més important... recuperar la meva educació, i centrar la meva atenció en allò que realment és important... clatellada que no cau en un sac trencat, perquè els amics que t'estimen fan això, et diuen el que molesta, perquè ho puguis solucionar.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Pecat humà...

Poder ser vent, per endur-me la tristesa i assecar aquestes petites concentracions d'aigua i sal que roden galtes, ser pols, per fer un camí més planer, ser aigua per refrescar la ment, i assedegar aquell que ho necessiti, esborrar la melancolia i llençar la soletat al cubell de la desesperació, fer embogir la enveja a mans de la peresa, treure diligentment la ira, per obtenir la paciència, treure l'orgull per abolir la cobdícia, fer aflorar la positivitat de la vida, cremant per sempre la superbia més absoltuta i que la equitat, sigui present en cada racó de la vida.

Contemplar el cel fosc, ple d'estrelles, i perdre'm en un univers de somnis, respirar l'aire pur per sentir la vida dins de mi, reactivar, regenerar les alegries més petites, sovint oblidades, com un somriure que et fa feliç, com una mirada en el moment just, com una abraçada al moment mes esperat, em sembla que cada dia oblidem més valors, que tenien un preu que no es pot pagar... ens convertim en espectres virtuals, insensibles, amb un whatsapp ho tenim tot arreglat, perdem les paraules, els gestos de complicitat, les reunions fins la matinada, quan ens assentàvem a parlar, quan la comunicació era bàsica, i no un simple perfil virtual de la vida que t'agradaria, de la que amagues, o de la realitat.

Mirar als ulls, és tan simple, com seure amb algú i parlar, enriquir-nos amb les opinons dels altres, apendre a demanar perdo quan ens hem equivocat, fer-nos amant dels silencis, compartir-los i que no caiguin en un sac trencat, obviar les paraules, que no tenen lloc, quan parlen els sentiments, deixar-nos portar, i trencar les màscares, que falsejen la realitat i ennuvolen l'ambient, ens fa falta mirar-nos a la cara, perquè tanta tecnologia ens està perdent, reconforta més una abraçada que un ànim penjat a internet, és més fàcil sentir-se sol davant d'una pantalla que davant d'algú que t'agafa la mà i et diu no pateixis, que aquí estem...



dimecres, 11 de juliol de 2012

Senyals...

Em trasbalsa trobar-te, perquè de sobte veig brillar els teus ulls, ets feliç de veure'm, quan jo ni tan sols havia plantejat ni si parar-me, tu m'estàs abraçant i en una conversa que va a mil per hora, els records del passat és barregen amb les notícies del present, sento que em costa mantenir la compostura, i he de respirar fons al sentir-te dir unes paraules que em conmouen, em concentro per mantenir la serenor, i conservar la meva postura en aquell mode aparentment normal, sota una promesa de visita que sé que no compliré, em dóna tristesa al despedir-me, perquè m'acabes d'injectar una dosi de moral que em deixa decol·locada i sense ni tan sols saber-ho, acabes d'ajudar-me.

Somric i em cauen les llàgrimes, perquè els records no fan mal, m'emociona pensar en aquells dies que vaig estar al teu costat, conscient a que cada segon podia ser l'últim, els vaig viure amb intensitat i la vida em va regalar la oportunitat de guardar-los amb la suficient calma, perquè sempre quedessin dins de mi. Vaig guardar l'essència dels moments, la teva forma de mirar la vida, de sentir-te agraït amb els teus, de regalar un somriure a qui el mereix, i ser fort davant d'aquells que només volen fer mal perquè els encega l'enveja, d'estimar cada moment fent-lo únic i especial, i sabent que potser no hi havia demà, no deixar la tendresa, ni cap paraula per més endavant, a mirar als ulls i dir que em preocupa, així com, recompesar la persona que et fa feliç, amb petits detalls que costen poc i és valoren molt, a preocupar-me per tots, però guardar-me petits moments per fer la meva, a seure a la taula d'un restaurant i davant una copa de cava, valorar la feina que hi ha al darrere, vaig aprendre de tu, que ningú regala res i que per molt honest que siguis, qui vulgui dubtar de tu ho farà igualment, que has de fer les coses sense esperar agraïment, només, perquè tu creus en elles, perquè tu vas fer molt, i vas rebre poc, però mai, et vaig sentir queixar-te per això, estàves en pau amb tu mateix, i això és molt important.

I avui m'he aixecat amb un somriure d'aire fresc, i com qui et dona un clatellot caigut del cel, ha estat com una pluja d'aigua beneïda, retornar els orígens, retornar a les il·lusions que un dia em van fer lluïtar de valent, per empendre un camí, que tot just comença ara, i amb aquella essència, trobo la motivació necessària per retrobar-me i agafar-ho amb ganes, tinc molta força, la noto, sé que estic preparada.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Icx

Intento analitzar-me, últimament he entrat en una fase catatònica, on pensar com em sento em fa mandra, on escoltar-me a mi mateixa, em provoca peresa, tinc un punt de xuleria pujat que amaga algun problema, que suposo que intento no assimilar, la veritat és que no tinc ganes de preguntar-m'ho, em dedico a deixar fer, i a fer les coses sense pensar.

 Com un vaixell a la deriva, com una fulla seca al terra que l'atzar guiarà, passen els dies inmersa en preocupacions inútils i banals que m'ocupen el temps, en converses trivals de bar, on la falta d'entusiasme de les meves paraules denota molt ràpid, el poc interès en manternir-les, que fa que s'acabin desfent com el gel del cafè, no les recordaré l'endemà, ni tant sols, en unes poques hores el mateix dia, són tant inútils, com un rellotge de sol, a l'ombra d'un vell xiprer.

Bipolaritat d'un estat d'ànim, que és un parc d'atraccions constant, en un va i bé d'emocions tant inestable com un vaixell de paper, que vol travessar navegant l'oceà, com un dofí que s'allunya dels seus buscant la costa, i que desorientat acaba embarrancant, inútil com un calendari sense dies, estúpid com una excusa dita a l'atzar, maquiavèlic com una posada en escena pensada per putejar, tonto com amagar el que penses, i deixar que et faci mal...