divendres, 25 de maig de 2012

Medalles, premis, reconeixements i ... vosaltres!

Gairebé, no he tingut temps a parar-me ni un moment aquests últims dies, cremant les hores desde la matinada fins la nit, apenes he pogut respirar per poder assimilar tot el que estava passant, submergida en un final de carrera que apreta, i cansa, sobretot, quan estàs treballant. De sobte, és destapa la bogeria, quan Parker, el major crític de vins del món, puntua 2 dels nostres vins, incloent-los en la llista més famosa, vins que s'han criat i elaborat al Penedès, vins, que han sortit de les nostres barriques, del nostre esforç, a mida de catar-los cada dia. I encara celebrant això, sorgeix la bogeria del cava, 4 premis importants, en concursos de prestigi que saps que hi participen tots, el cava, fa especial il·lusió, perquè sí, perquè és la meva gran passió. Desde que vaig entrar en aquest món, no he deixat ni un dia d'il·lusionar-me, perquè cada glop, perquè cada ampolla, perquè cada bombolla que neix, el fa més especial que l'anterior, perquè aquest projecte, m'ha fet patir, aixecar-me ben d'hora, i en ocasions no m'ha deixat dormir. El cava, el sento molt part de mi, perquè sóc jo qui pren les decisions, perquè sóc jo, qui diu que s'hi ha de posar, com s'hi ha de posar i en quines condicions, perquè en aquest projecte, el meu pare m'ajuda a mi, i en el vi, jo l'ajudo a ell, i perquè el meu germà sempre ens ajuda a tots, perquè cadascú té el seu lloc, i tothom és important i necessari, perquè hem fet del treball en família un plaer, una ventantge constant d'estar en un lloc, que sempre t'hi sents bé.
Per mi, ha estat sorprenent aquest reconeixement, perquè és senyal que fem les coses bé, i que la sort ens somriu, però el més important de tot, es veure, com la meva il·lusió la comparteix tanta gent, no he parat de rebre felicitacions per totes les vies possibles, persones que m'han animat i que m'han fet sentir realment bé, perquè ha estat tothom, perquè sentir que la gent s'alegra per tu, és algo molt gran, perquè rebre tan de carinyo, és molt gratificant. Casi no m'he pogut parar a donar les gràcies, però tots vosaltres heu fet que m'aixequi cada dia amb un somriure, m'heu fet sentir estimada, respectada, e inclús admirada, m'heu fet sentir que el meu esforç de cada dia val la pena, que estimar el que fas, és una sort, i m'heu fet sentir una privilegiada per poder tenir tot això en el meu dia a dia, estimar és compartir, i vosaltres m'heu demostrat per sobre de tot que m'estimeu compartint el meu èxit, l'amistat és el major regal que ens fa la vida, i vosaltres sou el meu tresor més preuat. No treu el meu punt de tristesa, el record d'aquella persona a qui sempre he idolatrat, per fer i per guiar la meva vida fins al punt on està ara, perquè sense ell, res d'això hauria estar possible, i perquè cada copa que aixeco, porta el seu nom a lo més alt, cada glop que faig el seu record ve a mi, sense evitar-ho, perquè em va ensenyar que el mes important es viure, ser feliç i disfrutar, perquè em va trasmetre amor per un producte, per una terra, per una font de plaer que ens ha ajudat a crèixer i que ens fa grans, i alhora ens perpetua dins seu la nostra essència fent-nos eterns.

Gràcies per ser-hi sempre!

I aprofito per dir, que ben aviat donaré un altre curs de tast de caves, que ja ho sabeu, que per mi, és un orgull brindar amb vosaltres!

diumenge, 13 de maig de 2012

Pit i collons... endavant sempre!

Autoestima i orgull, tiren de mi sempre, com uns cavalls galopants davant, que segueixo cegament, em treuen d'entrabancs, d'errors, inclús d'alegries puntuals, i de dies de desesperació. Perquè penso que tinc moltes coses bones, tantes potser com dolentes, però no deixo que m'amarguin, m'estimo com sóc, em respecto, i sobretot em valoro, perquè sé, i sempre m'han ensenyat així, que sinó ho faig jo, no puc esperar que ho facin els demés. No puc pensar que sóc inferior a ningú, perquè senzillament no ho sóc, puc tenir menys aptituds per segons quines coses, però mai menys actitud, m'agrada equivocar-me i demostrar-me a mi mateixa, que sóc capaç de curar-me de les meves ferides, sense que em deixin marca, m'agrada ensopegar, perquè sé que no em costa aixecar-me, perquè m'agrada i adoro la vida i la visc intensament, a vegades molt egoïsta, inclús massa, una mica més enllà dels límits... Em dolen les ferides com tothom, però no m'hi faig sang, les accepto, les valoro, les penso, les raono, e inclús així, com un mur, torno a xocar amb el mateix una vegada i una altre. Quants cops ha fet mal la meva impulsivitat a les persones que estimo? Quants cops, el meu punt de violència incontrolat ha estat a punt de jugar-me males passades? Quants cops em tanco en banda, sense voler escoltar els altres, fent una película que només jo entenc e invento, per demostrar que sempre s'equivoquen els altres? Va molt bé, fer autocrítica, va bé, seure, reflexionar, pensar en les coses que fem, els resultats que n'obtenim, com ens sentim, el sentiment de culpa  quan te'n adones dels errors, és terrible, però només queda que tirar endavant, a vegades pensem que volem la vida que tenen els altres, que quina sort, però no, perquè les aparences mai són el que creiem ser. Tinc molt clar, que hi ha molts punts de vista per mirar les coses, i jo sempre agafo tots els positius, perquè és cert que tot s'acava superant, perquè és cert que sempre hem de caminar mirant endavant, perquè els dies que perdem, no els podem recuperar, i si t'hi fixes enrere, sempre hem acabat superant situacions que en aquells moments ens semblàven una muntanya terrible per pujar, i ara mirant enrere no és mes que un pla, que inclús et fa somriure pensant que allò et podria preocupar.
Em fa gràcia, quan ens enriem dels altres, perquè aquest somriure a vegades amaga molta enveja, quan critiquem algú per una decisió que ni sabem com ha anat, que fàcil és sempre decidir en la vida dels altres, i que complicat fer-ho en la nostra. Al final te'n adones, que no pots basar la teva felicitat en els altres, perquè sempre t'acabaran decepcionant, vaig llegir una vegada, que havies de ser feliç amb tot allò que un naufragi no pogués arrebatar-te, perquè arriba un moment que només ens tenim a nosaltres, perquè per molta gent que tinguem al voltant hi ha passos que només nosaltres podem fer. No pots destruïr-te per algú, ni tan sols per un error, no pots destruïr-te per res, perquè només depen de tu que les coses canviïn, perquè només depen de la nostra actitut veure sortir el sol, o veure la lluna i les estrelles sense boira al davant... i tot això perquè? Perquè avui recordo errors que han marcat la meva vida, que m'han ensenyat, que m'han fet plorar, que m'han fet rabiar de tal manera que me liat a cops de puny contra la pared, que me avengonyit de lo imbècil que en algun moment he pogut ser, però feliç, els miro, perquè mai m'han destruït, perquè me aixecat amb força, sabent que les ferides quan s'obren fan mal però sense adonar-nos s'acaben tancant, perquè el perdó, arriba però no és pot exigir, perquè no tots anem al mateix ritme, i totes les coses necessiten fer el seu camí...

dimarts, 1 de maig de 2012

Can Pixa... Yuki Bar Team!

Un atac de nostàlgia m'envaeix aquests dies, recordo, quan érem un poble, no dic que ara no ho siguem però realment no té res a veure. L'etapa de Can Pixa, on amb la colla, jugàvem al parxís, cremant totes les tardes, al dardos, els gran s'hi jugàven les birres, a nosaltres el Meli, no ens hen posava, i ens havíem de conformar amb la truita de patates i la cocacola. Cadascú tenia la seva taula, i si entràves per casualitat te'n adonaves, perquè eres el centre d'atenció més gran. Amb el Ernest i la Silvia va ser diferent, érem una mica més grans, no massa, però seguiem sent els petits de Can Pixa, ens reuníem totes les tardes per jugar al parxís, després cada dia per veure el Cor de la Ciutat, per jugar a la màquina al trivial, pagava un i jugàvem tots. Moltes nits, vam passar a les escales, d'allà a les canyes i de les canyes a can companys, sempre vam inventar llocs on ens amagàvem alguns per poder fumar, altres simplement, perquè ens feia gràcia. De Can Pixa anàvem al Yuki, i aquí jo tenia sort, m'ha mare, sempre estava tranquil·la si hi anava, i em deixava tornar més tard, sinó, recordo que a les 2:30 havia de ser a casa, recordo quan sortia corrents del Yuki i arribava a casa per informar als meus pares que hi havia una festa acollonant i que si em deixaven una hora més, i sempre dèien que sí, tenint en compte que els havia despertat. El Yuki era un festival, el nostre lloc, estava a la zona dels lavabos, a baix, segons la cançó és liava molt gran i ens feia por estar pel mig, jo les nits les passava darrera la barra, servint, o a sobre ballant, bueno, també era normal pujar-se a les taules segons la cançó, les parets petàven dia si, dia també. Lo graciós venia, quan te'n adonàves que el Yuki havia tancat la porta, però no era tot, sinò que havia llençat la clau, i haviem d'esperar al Pedritu que ens vinguès a obrir, sempre el sol ens esperava a fora, era brutal la festa que ens fotíem, el Yuki ens controlava moltissim, érem els petits i també els mimats, ens va fer unes samarretes especials, de color diferent, a mi, més que a ningú no em deixava fumar, no em deixava beure, casi que semblava el meu pare, ell va ser el meu cangur de petit, i sempre li sortia la vena protectora. Allà hi havia el futbolin que sempre sortia volant, piques al màxim, el kaiu era el putu amo, sempre passava de mi, jugava les nit a ignorar-me però aquí està...
I com sempre dic.. Qualsevol nit, pot sortir el sol, allà ho vam aprendre i per molts llocs que anessim després era insuperable, perquè anavem de pujats, era el nostre poble, el nostre bar, el nostre territori i ho fèiem notar, vacilava a la gent sabent que allà, ningú em podia tocar. Podia dir la gent que hi havia a cada lloc, perquè cadascú tenia el seu, i tots sabeu qui havia només obrir la porta no? jajaaa
I la cançó de Lemon Tree? Quants gots vam trencar? I el millon? Qui petava la màquina dia rere dia? vaig jugar tantes partides gratis...
S'acaven les etapes, però els records queden per sempre, no ens calia sortir del poble per viure, no ens calia sortir per fotre'ns una bona festa i ser les persones més felices del món, recordo molts moments darrera la barra, inclús on estava col·locada cada cosa al seu lloc... ah! i era jo qui rentava gots barrejats amb els CD's amb fairy...i no és rallaven mai... :)