tristesa!

Són necessàries les paraules, quan el dolor ofega l'ànima, quan la tristesa t'agafa pel coll, i quasi bé no et deixa passar l'aire, quan notes aquest dolor al pit, i quan gairebé et quedes sense respiració intentant contenir les llàgrimes. Surt la ràbia, i el perquè, resona la paraula una vegada i una altre, qui regeix la vida, qui dicta les normes, qui fa aquestes putades a qui no ho mereix? Segueixo sense creure, i negant l'evidència, de res ja serveix la meva tristesa, tot i que ara mateix canalitzar-la està sent un problema. El dia està molt gris, i tarda ha sigut freda, les vinyes estan brotant, i els espàrrecs segueixen allà al costat dels ametllers, continua el cicle de la vida aliè al nostres problemes, el món no para de girar per molt que les nostres llàgrimes implorin parar el temps, la vida segueix i encara que nosaltres sembla que ens hem parat ens anem movent.
Sortiria a córrer sota la pluja, fins sentir la pell freda, cridaria amb força al cel, deixant anar tota la ràbia que m'ofega, cauria de genolls a terra, donant-me per vençuda, ploraria fins que les meves llàgrimes escaldessin la meva pell, salinitzada per la tristesa.