diumenge, 29 d’abril de 2012

Pur sentiment...

M'exatlo, m'enfado, crido, patalejo, sóc pur sentiment, pura passió, m'encego, m'equivoco, respiro, me'n adono, ja està, les paraules se les emporta el vent, els fets marquen el moment. Sóc un torrent d'emocions, pures, inequívoques, inexactes, però sóc jo, i m'adoro com sóc.
Puc cometre errors, puc no solucionar-los, puc equivocar-me expressament, per allunyar de mi alló que em pertuba la meva gran seguretat, puc arrossegar-me, i dir que no ho he fet bé, però quan les decisions és prenen, se n'ha de ser conscient. Lluny de mi, busca la teva felicitat, vola, equivoca't, torna a començar, jo ja no sóc el problema, tampoc la solució, m'aparto de la teva vida, prometo quedar-me en un racó. Segueix la teva estrella, busca la teva passió, fes-la ben certa, refugia't en l'amor, estima i deixa que t'estimin, que compartir és vital, per somriure dia rere dia, per poder disfrutar, jo prometo mirar-te de lluny, sense molestar, jo prometo quedar-me callada, ni tan sols em sentiràs respirar...

dimecres, 4 d’abril de 2012

admiració

No ho dic però ho penso, no ho transmeto però ho sento, en silenci, en els meus pensaments trobo la meva admiració profunda i sincera per tu, t'observo els teus moviments, la teva manera de fer, de dir les coses, és curiós, com les hores del dia passen realment ràpid,però com aconsegueix la meva ment, ralentitzar cada instant i fer-lo etern. Desde que m'aixeco començo a gaudir, he après allò que tan intentaves ensenyar-me perquè pogués ser feliç, he interioritzat el que vol dir, gaudir de les petites coses, i no són més, que moments, somriures, carícies, mirades, tot tan efímer, que no poses atenció caurien en un sac trencat, gaudeix de tot allò que un naufragi no pugui arrebatar-te solies dir, i ara, mentre camino sobre les meves passes, les imatges venen a la meva ment, atreviment d'uns pensaments que ja no demanen permís per abordar-me. És impossible que res t'espatlli el dia, perquè res és tan important per fer-ho, equivoquem sovint la prioritat de les coses, otorgant el valor a qui no el mereix, per naturalesa tendim a equivocar-nos, només perquè poguem apendre dels errors, ja que si ens ho expliquen, tampoc ho creiem.
Torno a aixecar la mirada, i et segueixo veient allà lluny, desprens una essència que m'ilusiona, que em tranquilitza, i que em fa sentir, que qualsevol cosa que passi, res, serà tan important per trencar aquest magnetisme que tens tu, podria admirar-te eternament,perquè de cada cosa que fas, lo més curiós, és que jo n'aprenc.
Hi ha persones, que tenen el do, de fer-te sentir bé, un missatge, una broma, una paraula, la fan especial i diferent, persones que desperten ilusions, i que poden canviar-te el dia, cap a bé, o cap a malament, ens influèncien els caràcters, i ens afligim per coses que ni sabem, perquè quan algú que ens importa una part de nosaltres que sempre està pendent.

tristesa!

Són necessàries les paraules, quan el dolor ofega l'ànima, quan la tristesa t'agafa pel coll, i quasi bé no et deixa passar l'aire, quan notes aquest dolor al pit, i quan gairebé et quedes sense respiració intentant contenir les llàgrimes. Surt la ràbia, i el perquè, resona la paraula una vegada i una altre, qui regeix la vida, qui dicta les normes, qui fa aquestes putades a qui no ho mereix? Segueixo sense creure, i negant l'evidència, de res ja serveix la meva tristesa, tot i que ara mateix canalitzar-la està sent un problema. El dia està molt gris, i tarda ha sigut freda, les vinyes estan brotant, i els espàrrecs segueixen allà al costat dels ametllers, continua el cicle de la vida aliè al nostres problemes, el món no para de girar per molt que les nostres llàgrimes implorin parar el temps, la vida segueix i encara que nosaltres sembla que ens hem parat ens anem movent.
Sortiria a córrer sota la pluja, fins sentir la pell freda, cridaria amb força al cel, deixant anar tota la ràbia que m'ofega, cauria de genolls a terra, donant-me per vençuda, ploraria fins que les meves llàgrimes escaldessin la meva pell, salinitzada per la tristesa.