dijous, 1 de març de 2012

...


A vegades oblido perque el sol brilla lluny de mi, però és evident que aprop no podria fer-ho, no podria admirar tanta bellesa, ni sentir aquest caliu que em dona, a les estones que compartim quan podem... Evidències, que em deixen en evidència, error en les formes i la fòrmula, el perdó perd el valor, que li pertocaria, el temps pren el relleu, la paciència és converteix en l'aliada que camina al teu costat en silenci.
Puc somriure amb el teu record, ets d'aquelles imatges que busco quan necessito alliberar-me i sentir-me al cel, quan tinc ganes de sentir-me bé, quan miro l'infinit del mar, quan jugo amb els núvols, quan passejo entre vinyes, quan camino descalça per la sorra, formes part de mi, perquè tenir-te aprop canvia el sentit de les coses,perquè puc olorar el cel, puc observar l'aroma de les flors, puc escoltar el blau del mar, puc sentir el teu tacte... encara que ja, no puguis abraçar-me. Queda en mi la teva essència, el teu somriure, les teves paraules, queden en mi, bocins de tu, que sense voler he fet meus, creient inclús, que han pogut nèixer de mi. Escalfa poc el sol, quan les hores sonen de fons, quan el fred gela l'ànima, quan et coles en la profunditat dels meus pensaments, sense ni tan sols, demanar permís per decol·locar-me, potser no ens tornarem a veure mai més, o qui sap si ens tornarem a trobar però latents les espurnes cremen, un foc que s'apagà una nit, però que mai deixarà de fumejar...