Reflexions de matinada

És curiós, com tots en limitem a repetir les mateixes coses, que la vida no és fàcil, que s'ha d'aprofitar, que el temps vola, i que les coses que no diem és perden per sempre, tots tenim la lliçó ben clara, diem que aprenem dels errors, però és mentida, moltes vegades els convertim en un cercle viciós, on els repetim una vegada i un altre, escudant-nos sempre, en.. és que sóc així.. Reflexiono, em baixo del món per mirar-me la vida desde una altre perspectiva, diuen, que quan no tens les coses clares, li has de donar la volta, perquè sempre hi ha una part que no és veu, i molts cops, és una visió que dona una perspectiva més àmplia, la vida és fràgil, i canvia en segons, ens entestem a barallar-nos, a discutir-nos, a criticar-nos, a fer-nos la punyeta, i llavors, quan estàs sol, te'n adones, que això no omple, que no serveix de res, que tots sabem que és millor viure, però pocs, ho fem.
Les coses, per mi, són blanques o negres, no vaig triar ser així, però me'n adono que ho sóc, va bé conèixer els pròpis defectes, tot i que jo encara no hi he trobat la solució, cada cop estic més aprop d'aconseguir-ho, amb les coses cada cop més clares, i sense penediments tirant endavant, construïnt la vida i envoltant-me d'aquells que m'estimen i saben protegir-me quan cal. Que senzill és tot, quan el cercle és favorable, quin descans, no haver de mesurar les paraules, parlar per parlar, i tot fa gràcia, sentir que pots respirar, sense ningú que et clavi una daga, somriure, i sentir com la millor música, s'encomana. Senzillesa d'un moments, que són els que donen força i ànims, quan les coses ens preocupen, quan ens deixem abatre sobre un llit que ens està esperant per recollir el nostre pes mort, quan ja no pots mes i rebentes a plorar, m'agrada plorar, no significa que siguem dèbils, sino que potser portem massa temps, sent forts...
En silenci, em pregunto el perquè del significat de la vida, a quina velocitat cau l'aigua de la pluja, perquè l'aire és tan fred, perquè l'oxígen costa tan poc respirar-lo, perquè és tan fàcil desesperar-se, i tan difícil lluitar, perquè sempre és més fàcil deixar-se vèncer que continuar avançant, diuen que la màgia de la vida, és no saber que passarà, que aquesta incertesa, és la que dóna la força per seguir caminant.
És dur, adonar-te, que al final no sóm res, i que només serem eterns, en la ment d'aquells que ens han estimat, sóm insignificants pel món, i creure el contrari no porta enlloc, només a la soletat, compartim la vida ara, i no ho deixem per més endavant, perquè la vida, et sorpren, i mai saps, si hi haurà demà...