Per fi ha arribat, i l'energia que l'envolta, fa dies que la sento amb intensitat dins meu. Adoro la tardor, és la època en que em sento millor de tot l'any, i la que més m'atrau, on vinc d'una verema que sempre s'acava fent llarga, però que aquest any, ha deixat una joia que brilla amb llum pròpia. Adoro aquesta època, perquè sé, que somriure cada dia, on la vida em regalarà dies ideals, de paissatges de vinyes amb uns tons espectaculars, on podré notar la feblesa de la vida, en una simple fulla que és trencarà en mil trocets a les meves mans, on veure els ceps adormir-se, anunciant un final cicle, on descobreixes que hi ha finals sense final, perquè sempre torna a despertar...la vida com el món sempre va girant. Dies ideals, on brillaran amb força els núvols al cel, i caurà l'aigua més anhelada, dies de pluja, que em portarà l'aroma més agradable, aquell que s'aixeca amb les primeres gotes, i que respirar-lo, em dibuixa un somriure inevitable. Dies, en que tornes a casa tan encongit de fred, que una dutxa d'aigua calenta et sembla la cosa més espectacular del món, on tapar-me amb la manta al sofà, i mirar amb la finestra oberta com plou, és el meu esport predilecte, màxima calma, màxima nostalgia, moments per volar ben alt.
Tornen els bolets, i les nostres escapades als llocs més secrets, les ganes d'una copa de vi negre, i de llegir un bon llibre al costat d'una llar de foc, gallina de piel, i un record apareix sense avisar-me, em fa respirar la imatge d'una copa davant un foc, que quedarà en cendres...aix com s'atreveix a sorgir així i descolocar-me!!
Me desconcentrat,i em deixo endur per unes paraules, que poques persones poden trobar-hi el sentit, on res és el que sembla, on tot pot trasnformar-se, en el que tu vols llegir.
Una nit serena, una lluna plena, una espelma que és va fonent, un pensament que frena a un cor encongit, un cava que marcarà una nit. Un mar de calma, una tempesta s'acosta alterant el seu esperit, remou les entranyes, un amor que queda en l'oblid, una tarda de pluja, un vidre entelat, un dit que dibuixa... un t'estimo queda gravat, un ocell que vola solitari, cap un destí llunyà, records que queden enrera, la dolçor del sucre, que el cafè amargament desfà... Una bogeria incontrolada, un benvolgut que fa tremolar, una tarda sobtada que la vida ens regala, i un carpe diem en ment que no és fa esperar, un poble de costa que té molt a callar testimoni d'uns gintònics i una caixa de galetes que no acabo de trobar, un somriure que trenca un silenci que comença a ser inquietant, una filosofia que neix d'una bronca, algú que em baixa els fums demostrant que tot pot ser veritat, si jo puc, tu pots, segueix ressonant al meu cap, més forta que ahir, orgullosa del que he viscut aquests mesos on no hi ha res que canviaria del que ara ja és passat!
#hashtagggggggg xD!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada