dijous, 27 d’octubre de 2011

Xerrada informativa sobre l'estat de comptes de l'ajuntament


L'auditori, fa goig, per ser un dijous, per fer el dia que ha fet, per l'hora, i perquè ja és fosc,presenta una bona entrada,és comença puntual, amb l'alcaldessa, explicant-nos i agraïnt la presència, i donant la paraula al Jordi Marzo. Passa el que ja sabiem tots, l'ajuntament anterior deixa diners a la caixa, però amb factures per pagar, que segons el govern, él balanç és deficitari, naturalment, estem en crisi, i ara, tenim molts menys ingressos, és de lògica que els préstecs que l'ajuntament hereta s'han de seguir pagant, i naturalment ara entren menys diners, doncs que passa? que costa de pagar, que no s'hi arriba, o que anem massa justos. L'ajuntament veu necessari reduïr deutes, perquè sino ens anirem endeutant encara més, cosa lògica, i haurem de començar a retallar per on és pugui. Realment no trobo res fora de lloc, sigui qui sigui qui hagi fet obres, demanat préstecs, o hagi gastat els diners, no serveix de res jugar a acusar per quedar bé, la responsabilitat adquirida per ells, a l'hora de governar, és fer-ho el millor possible, doncs bé nois, feu-ho, com estant fent totes les families, com s'estan restructurant les empreses, teniu uns ingressos i unes despeses, feu el possible, per anar endavant enlloc d'anar endarrera, no busquem culpables, no perdem el temps, busquem solucions, i com bé dieu, tots junts en ensortirem.
Ara bé, no m'ha agradat que no hi hagi torn de paraules, si em convoquen, almenys vull preguntar els meus dubtes, però també escoltar els dels altres, tot enriqueix, i tot serveix per apendre, quan és fa torn de paraules obert, tothom pot sentir-ho, i ningú ha de quedar-se amb dubtes, a mi no em serveix que m'expliquis directament a mi les coses, perquè són públiques i interessen a tothom, no només a mi..
Tampoc m'ha agradat que no hagin posat números a les partides, a mi m'agrada saber que ha costat cada obra que s'ha fet, veure números, repassar-los, està bé, saber el deute que tenim per persona, en conjunt.. però de totes les obres detallades, vull saber les inversions, són dades que no costava res posar no?
Naturalment cadascú s'ho mira a la seva manera, no hi ha una forma absoluta de veure les coses, però sí hem de trobar la forma d'entre tots tirar endavant, sense desqualificatius, sense retrets.Avui he tingut la sort de seure al costat d'una regidora de la oposcio, i dic la sort, perquè he sigut privilegiada al tenir els dos punts de vista de molt aprop, i realment entenc les dues visions, i parlant, ens enriquim, veient les coses d'un punt de vista diferent, posant-me a la pell de l'altre. Sempre faig crítica constructiva, perquè és la que serveix per reflexionar, i a la conclusió que arribo avui, és que la xerrada ha estat inútil per mi, això si m'ho haguessin posat en un paper i passat per la bústia, no hagués perdut el temps, o és que heu dit alguna cosa extraordinària? Només mitjes veritats, i així no anem enlloc.

Segueix sense agradar-me l'Alcaldessa que tenim, no m'agrada com em parla perquè em fa sentir malament, m'incomoda la seva forma de dirigir-se a les persones que l'escolten, no amago les meves ganes de veure la Mònica al seu lloc, li he dit a la oposició i ho repeteixo, confio en ella, ho farà mil cops millor, que la que tenim ara, tot i que en el tema del CAP, algunes coses no ha estat encertada, segueixo pensant que no és cosa seva...

La conclusió final la vaig avançar ahir al facebook... ja sabeu quina és no? Excuses, excuses i més excuses, poseu-vos a treballar i feu el que hagueu de fer, i no perdeu el temps culpant als altres... que això ara mateix, no ens soluciona absolutament res...

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Confraria del Cava!


L'orígen de tot...
Fa tres anys, en una sobretaula d'un dinar d'empresa, d'aquests que és fan per Nadal, ens vam engrescar en un repte innovador, vam creure en un projecte comú que a tots ens feia ilusió, fer el nostre pròpi cava i... em vaig posar al davant, no sense por, fent nosaltres mateixos el cupatge, el peu, el tiratge, i tot el que era necessari, inversió que fa fer l'empresa en maquinària, avui, tot allò que va sorgir d'un dinar de nadal, és una realitat, així, vaig conèixer més d'aprop un món que tenia una mica apartat, pel fet de sempre haver-nos centrat en el vi, i vaig descobrir una de les meves autèntiques passions, perquè el cava, és un art.
Fa dies, que sentiu que anomeno el nom de la Confraria, i és que quan no pertanys al món del cava, és complicat saber que hi ha al darrera. La confraria, és una associació sense afany de lucre dedicada a la promoció i divulgació del Cava, producte al qual li jurem fidelitat i respecte, dins la Confraria, s'hi troba la jove confraria, compromesa a fer arribar el cava, a les persones més joves, inculcant una cultura que nosaltres ja adquirim al nèixer.

El món del cava, és apassionant, coneixes persones que treballen amb tanta passió i amor, que poc a poc, converteixen el producte en un art, millorant-lo, fent un producte, únic i exclusiu que no necessita ser comparat a res, perquè és algo que enganxa, perquè sempre en vols saber més i quan entres en aquesta filosofia i aprens a apreciar-lo, és impossible, no estimar-lo, i valorar-lo com cal, la bombolla, la corona, el color, els aromes, tot té el seu orígen en el tipus de varietats, els llevats, l'autolisi, el suro...

De la mà d'aquesta gent que estima el cava amb tanta passió com jo, entro a formar part de la Jove Confraria del Cava, on ahir vaig jurar fidelitat, promoure sobretot i davant de tot el consum responsable, saber valorar el producte, gaudir-lo, estimar-lo, donar-lo a conèixer, són reptes que agafo, nosaltres ens movem abanderats per la filosofia del I Love Cava, i això, és el que volem promocionar.
Em sento feliç, sobretot quan veig tants elogis, felicitacions... perquè la gent que m'estima, la del meu poble, em para pel carrer i gaudeix de la meva alegria, perquè no han estat pocs, els que últimament m'heu felicitat pel cava, perquè valoreu el que faig encara que potser no ho acabeu d'entendre, perquè alegrar-se de la alegria dels demés com si fos la pròpia, és algo molt gran, i jo no paro de somriure, Castellbisbal ja té jove confrare, i això significa que la Confraria ja és una mica pota-roja, perquè tinc orgull de cava, però també orgull de poble!!!!

diumenge, 2 d’octubre de 2011

#jomentenc #tunohopotsentendre


Per fi ha arribat, i l'energia que l'envolta, fa dies que la sento amb intensitat dins meu. Adoro la tardor, és la època en que em sento millor de tot l'any, i la que més m'atrau, on vinc d'una verema que sempre s'acava fent llarga, però que aquest any, ha deixat una joia que brilla amb llum pròpia. Adoro aquesta època, perquè sé, que somriure cada dia, on la vida em regalarà dies ideals, de paissatges de vinyes amb uns tons espectaculars, on podré notar la feblesa de la vida, en una simple fulla que és trencarà en mil trocets a les meves mans, on veure els ceps adormir-se, anunciant un final cicle, on descobreixes que hi ha finals sense final, perquè sempre torna a despertar...la vida com el món sempre va girant. Dies ideals, on brillaran amb força els núvols al cel, i caurà l'aigua més anhelada, dies de pluja, que em portarà l'aroma més agradable, aquell que s'aixeca amb les primeres gotes, i que respirar-lo, em dibuixa un somriure inevitable. Dies, en que tornes a casa tan encongit de fred, que una dutxa d'aigua calenta et sembla la cosa més espectacular del món, on tapar-me amb la manta al sofà, i mirar amb la finestra oberta com plou, és el meu esport predilecte, màxima calma, màxima nostalgia, moments per volar ben alt.
Tornen els bolets, i les nostres escapades als llocs més secrets, les ganes d'una copa de vi negre, i de llegir un bon llibre al costat d'una llar de foc, gallina de piel, i un record apareix sense avisar-me, em fa respirar la imatge d'una copa davant un foc, que quedarà en cendres...aix com s'atreveix a sorgir així i descolocar-me!!

Me desconcentrat,i em deixo endur per unes paraules, que poques persones poden trobar-hi el sentit, on res és el que sembla, on tot pot trasnformar-se, en el que tu vols llegir.
Una nit serena, una lluna plena, una espelma que és va fonent, un pensament que frena a un cor encongit, un cava que marcarà una nit. Un mar de calma, una tempesta s'acosta alterant el seu esperit, remou les entranyes, un amor que queda en l'oblid, una tarda de pluja, un vidre entelat, un dit que dibuixa... un t'estimo queda gravat, un ocell que vola solitari, cap un destí llunyà, records que queden enrera, la dolçor del sucre, que el cafè amargament desfà... Una bogeria incontrolada, un benvolgut que fa tremolar, una tarda sobtada que la vida ens regala, i un carpe diem en ment que no és fa esperar, un poble de costa que té molt a callar testimoni d'uns gintònics i una caixa de galetes que no acabo de trobar, un somriure que trenca un silenci que comença a ser inquietant, una filosofia que neix d'una bronca, algú que em baixa els fums demostrant que tot pot ser veritat, si jo puc, tu pots, segueix ressonant al meu cap, més forta que ahir, orgullosa del que he viscut aquests mesos on no hi ha res que canviaria del que ara ja és passat!

#hashtagggggggg xD!!!