diumenge, 31 de juliol de 2011

Errors...


Un error no detectat en la fòrmula utilitzada, et fa perdre el temps en un resultat irreal, tan de bo, a vegades poguessim tirar d'excel a la vida, on quan t'equivoques, és tan fàcil adonar-te com llegir a la pantalla, error, i apareix davant teu com un miracle, el plantejament correcte, com dient, no ho veus que és així? i a vegades fins i tot encara dubtes...Quan encadenes tants errors seguits en un breu espai de temps, tremolen els murs, i et replantejes, la equació inicial que estàs utilitzant, i te'n adones, per molta ràbia que faci, que has d'esborrar tot que el has fet fins ara, començant de nou, això provoca una sensació de fustració e impotència que sino la superes, et porta a engegar-ho tot a la merda, convertint aquestes sensacions en eternes... perquè és més fàcil engegar-ho, que rectificar i lluitar, perquè és més fàcil abandonar-se a la fustració, que lluitar per la felicitat, perquè és més fàcil autocompadir-se, que posar-se a buscar la solució... Ningú neix amb la veritat absoluta de les coses, sóm persones, amb virtuts i defectes, alguns però ens convertim en especialistes, de la equivocació constant fins arribar al punt de fer-ho obra d'art. Provoca tanta fustració fer mal a algú que estimes,quan veus que la impulsivitat et venç negant la racionalitat de les coses, com odio aquesta part de mi, perquè sempre em porta a fer mal a qui menys ho mereix, arribes a creure amb tota la convicció del món que a vegades que és millor fugir de la seva vida, i desitjes amb totes les teves forces que t'apartin, i així almenys tens algo en que aferrar la teva fustració, quan veus, que només té maldecaps pels teus errors constants, perquè és millor no ser-hi, quan només aportes tristesa, ràbia e impotència constant, perquè els amics, estan per ajudar i protegir, no per fer-te plorar. Eliminar una variable, i fer la fòrmula més simple, i fins i tot, més correcte, una variable menys, és una incognita menys a aïllar, és simplificar, i avançar més ràpidament per arribar a obtenir un bon resultat. Perquè quan estimes, prefereixes mil vegades plorar tu que veure-ho en els altres, és posar per davant els seus interessos abans que els teus, perquè és quan TU, ets el menys important de tot, perquè realment no dolen les coses, si serà compensat amb els seu somriure, si tu finalment, deixes de provocar les seves llàgrimes, i tot recupera la seva essència del viure, perquè viure, no és ofegar als altres,perquè estimar no és posseïr, és deixar que cadascú faci el que li vingui de gust, i acceptar que no tots, sentim i volem les mateixes coses, que tot brotlla per si mateix, i que res pot ser provocat, estimar és respectar, i quan no respectes la vida d'algú, NO mereixes sota cap concepte estar al seu costat...

dimarts, 26 de juliol de 2011

'!?!?!?!


Noto la brisa, aire de tempesta diria jo, és humida, i em fa venir una sensació de fred, el cel s'està posant gris, com el punt aquell dels meus ulls que no aconsegueixo fer desaparèixer, invisible a mirada de tothom, present dins la meva ment, poc avessats a parar-nos a mirar els demés. Ha sigut un dia extrany avui, segurament he reunit dues vessants ben distants, com pot ser l'alegria i la tristesa, o potser, l'esperança i la decepció, només sé, que he sentit aquella punxada a dins, amb la meva respiracció accelerada, l'ansietat que em controlava, que em dominava per segons,i que estirada en un banc mirant les branques a mercè del vent i jugant a fer formes amb els núvols del cel, he aconseguit fer desaparèixer... La vida són etapes, un cicle constant que sempre torna a començar, on podem sentir-nos atrapats en els nostres propis pensaments on només nosaltres podem accedir-hi, sé, que el sol segueix brillant perquè puc notar la seva escalfor, i no perdo l'esperança de tornar-lo a veure, perquè només ha de passar aquesta estació, aviat estaré a la tardor, i tornaré a somriure quan atrapada en la màgia d'una vinya que s'adorm, pugui tancant el puny d'una mà trencar les seves fulles en mil troços, sense cap esforç, com el somriure, a vegades tan fàcil i a vegades tan resistent i fort, no puc trencar encara, les fulles amb mà, però estic segura, que tot arribarà...

dimecres, 20 de juliol de 2011

Trencant la llança...

He arribat a casa preocupada, de veure com està el meu poble, la meva gent, amb un nivell de crispació altíssim, que sincerament no afavoreix a ningú. Avui l'ajuntament ha donat la cara, i realment agraeixo el canvi de posada en escena, perquè crec que són ells, els que ara els toca donar la cara, sé que si pujen tots els partits és dóna una senyal d'unitat, però pujant l'actual govern, és dóna una imatge d'assumir la responsabilitat, que és el que la gent volia veure. Crispació general, està clar que ningú vol que és tanqui el CAP, joder, que vivim tots aquí, i si ens passa algo ho hem de fer servir, que tots tenim família, pares, fills, germans... però els de l'ajuntament també en tenen, està clar, que han de donar la cara, és el que els toca, però avui trencaré a la llança a favor d'ells. La alcaldessa, tot i no ser sant de la meva devoció, per fí, ha parlat clar, fent-se entendre, i dient les coses amb un discurs més que preparat, assumint les responsabilitats que comporta el càrrec, defensant el seu equip, i posant-se per davant si fa falta, això ho admiro, perquè jo, faria el mateix. Crec sincerament que l'ajuntament ha errat en algunes formes, que s'ha equivocat en algunes actuacions, decisions, però que ningú oblidi que porten molt poc temps en el càrrec, i que això, és un merder molt gran. Són persones, que avui s'han assegut per escoltar el que volia el poble, i ho han sentit ben clar, que no tanquin el CAP, a partir d'aquí està a les seves mans reconduïr la situació, fer el possible, però recriminant avui, fent preguntes trampa, que per molts poden ser veritats escupides a la cara... però que no solucionen res, només poden calmar la ràbia,i res més... que en trec jo de preguntar-li a la alcaldessa si s'abaixarà el sou, si se que per molt que se'l baixi, el meu CAP no dependrà d'això? Perquè no anem tots a una, d'una vegada??? Hi havia preguntes, que contestessis el contestessis, era criticable, demagogia pura, però també hi ha hagut intervencions molt bones, amb idees de cara al futur, agafem aquestes propostes, valoreu-les, i actuem en conseqüència, quedem-nos amb lo positiu de la reunió d'avui i seguim treballant, seguim lluitant, comunicació amb la plataforma ( aquests és mereixen un reconeixement públic, perquè si s'aconsegueix algo, serà en gran part, una victòria seva )comunicació amb el poble, creem una comissió si fa falta amb representants del poble, de la plataforma, del ajuntament, del CAP, d'on siguin, però parlem, les coses, perquè discutint o cridant no solucionarem res, o es que ens pensem que ells no tenen família? Ens pensem que són éssers extraordinàris? Perquè han de sortir compungits com si fossin ells els que han pres la decisió de tancar? Acàs algú pensa que l'anterior govern, no podria ser perfectament el que estigués avui allà dalt? I que us penseu que haguessin pogut fer molt més? Això, ve de dalt, directe, un reflexe clar de com està el país, que estem pagant el triple que l'any passat a les universitats, que no podem investigar, que quan ens retallen en sanitat, es perquè no hi ha res més que es pugui retallar!!!
Avui hem parlat, fem-ho els cops que faci falta, està clar que han de donar la cara, que això ho porta el càrrec, però donem un vot de confiança, perquè aquesta reunió ha sigut molt important, esperem a veure si canvien les coses... Perquè no carreguem contra tot el poble? Sóm 14.000 habitants, quants passem pel CAP, a estar-hi una estona? Quants érem avui a la reunió? Quants hi hem anat a dormir? Tots hem de fer autocrítica, i veure si estem donant el màxim possible cadascun de nosaltres, perquè llavors potser, haurem de callar... i resem, perquè no acabem plorant...

divendres, 15 de juliol de 2011

X...


Tu ets diferent per mi, hi ha persones que sou àngels en la vida dels altres, i sense dubte, tu un dia vas canviar el meu camí. Perquè vas creure en mi, quan ningú ho feia, perquè vas estar al meu costat tot i el meu rebuig constant i les meves males paraules amb tu, t'odiava, tan admirada per tots, tan correcte, has descatat en tot allò que has fet, a la universitat, a la feina, tothom sap qui ets, i tothom s'admira al parlar de tu, jo en canvi, m'havia perdut en aquest món, no volia seguir estudiant, tampoc tenia massa clar lo de treballar, època de rebeldia, que tu amb el teu carinyo i la teva paciència, vas aconseguir canviar. No sé, i encara m'ho pregunto ara, que vas veure en mi, però el desgast del dia a dia em va fer baixar la guardia, poc a poc, em vaig anar trobant més aprop de tu, fins que un dia em vas sorprendre dient, que m'havies matriculat a la universitat, i tenies la matricula a la mà!!!!, em vas dir que podia viure a casa teva, obrint-me la porta de la teva família, les teves coses... no hi ha paraules per aquell moment... confiaves en mi, i jo no podia fallar-te, quantes nits has estat al meu costat explicant-me matemàtiques, física, química.. tu saps de tot, i jo sóc un desastre que no sé de res, treient hores a la teva parella, als teus pares, als teus amics... és impagable. Ens va costar començar una amistat, 2 móns diferents, 2 maneres de fer diferents, incompatibles, ho teniem tot per odiar-nos, mai deixaré de pensar que ets un àngel, perquè tu, vas canviar la meva vida, no sé que hagués fet de no creuar-me en tu ni com seria tot ara, i dia a dia, segueixes al meu costat a pesar de la distància, perquè si et truco estiguis on estiguis ho deixes tot per venir, perquè el cava no seria el mateix sense tu ;) perquè m'ensenyes tot el que saps i t'esforces perquè millori, apuntant-me a cates, fires i comptant amb mi per tot... perquè mai em deixes de banda i jo no deixo de sentir-me malament perquè jo no puc oferir-te res a tu, comparat amb tot el que em dones a mi, una lliçó més que m'has ensenyat, les coses és fan perquè volen no per esperar res a canvi,sóc el teu projecte social més gran ( jaja, toc d'humor, mai he tingut un no per resposta, però també m'has clavat unes bronques monumentals... Amb mi ja t'has guanyat el cel, vas pulir el meu caràcter fent-me millor persona, em vas ensenyar que havia d'esforçar-me per aconseguir les coses, i sobretot que tenia capacitat per fer-ho,a creure en mi, a confiar en mi, i ara t'agraeixo i et dec molta d'aquesta força mental que he aconseguit.Jo només espero, que el futur em doni la oportunitat de tornar-te tot allò, que tu has fet per mi, sempre seràs millor que jo en tot, no em preocupa, quan tu parles, jo callo i escolto.Perquè mai oblides els meus amics, acollint-los també a casa teva, perquè saps el nom de tots ells, perquè a casa ets com de la família, i perquè inclús el meu avi va poder veure tot el que havies canviat en mi... Tinc tanta sort de tenir gent com tu al meu voltant, em sento tan afortunada, sou la veritable riquesa de la meva vida, us ho dic constantment i espero que us sàpiga transmetre, però es que tu, em deixes sense paraules, està clar, que algú del cel m'estima amb bogeria, perquè no estic a la vostra alçada...

dimecres, 13 de juliol de 2011

Els que lluiten..


Fa dies, que alguns és veu que han perdut la il·lusió de sortir al carrer, o no era així... perquè els que sortim al carrer amb il·lusió sóm nosaltres, per defensar en nostre CAP, perquè potser és complicat, però mai, s'ha de llençar la tovallola, sino lluitar pel que vols, perquè el conformisme no va amb nosaltres, i ja ho hem demostrat moltes vegades... Amb il·lusió sortim, però sempre falta gent, de que serveix treballar a l'ombra, si els demés no ho veuen, no ho poden apreciar, de que serveix sentir les coses, si no pots dir-les, és tan fàcil solucionar això, i no crear conflictes per aquí, que em sembla inclús insultant que no és faci... i més en aquests moments... Un casal ple, on la gent respon, i quanta sort tenim de tenir una portaveu que s'explica, que és fa entendre, que parla amb el cor a la mà, que la veus a tot arreu, que t'anima i t'encomana aquesta energia que et fan lluitar a tu, quantes coses hem d'agraïr-li, i tots els esforços que hi està dedicant, d'una família representativa inclús carismàtica del poble, avui, sentint-te parlar m'has fet sentir l'orgull potaroig, llàstima, que la persona "escollida" democràticament, per mi, i sempre sota la meva simple opinió, no està a la teva alçada, i això avui després de parlar ella i després de parlar tu s'ha evidenciat més que mai, perquè la gent al costat ho ha comentat, mira que parla bé... cosa que jo ja estava pensant...
S'ha presentat una proposta que s'està estudiant, a veure si tenim sort, que com diu la meva millor amiga, no pot ser que anem enrere com els crancs, qui no ha hagut d'anar mai a Terrassa, i esperar-se a urgències mil hores per ser atès.. i ho se del cert.. que després de cada partit de futbol sala, per algú sempre havíem de sortir corrents...
De totes formes, i després d'estar ahir a la mani, de passejar pel poble, de veure la implicació de la gent, de veure les pancartes als balcons, em queda un sentiment molt agradable i felicitat, sobretot felicitat, demostrant un cop més que sóm un poble diferent, que quan cal, sabem anar tots a una, com ha dit la nostra portaveu, quin orgull ser de Castellbisbal, quin orgull, ser potaroig!
Endavant, que la lluita no ha acabat!!!! Som-hi!!!!!!!!

dilluns, 4 de juliol de 2011

CAP!


Me sorprés, segur que no ha estat fàcil acostar postures per defensar el tema del CAP, per això, he sentit alegria, quan he arribat al ajuntament i tots els partits polítics, estaven presents, per fí, semblem persones, per fí, sóm un poble unit, i és que aquesta és la base, la unió fa la força, això no crec que hi hagi algú que no ho sàpiga. Agraeixo, que algú m'hagi facilitat el manifest, ja que si desde aquí puc donar el meu suport o convèncer a algú, val la pena escriure-ho, i com diu aquí, el 15 de Juliol degut a les retallades de la Conselleria de Salut, el servei d'atenció continuada, deixarà de funcionar. Durant el mes d'Agost, a les tardes, el centre estarà tancat a partir de les 15h, i el cap de setmana no hi haurà servei. Per tant, tornem a estar com fa 20 anys enrere, que recordo que quan ens fèiem mal, havíem d'anar a l'hospital de Terrassa, amb les conseqüents molèsties per aquelles persones que no tenen possibilitat de desplaçament, ja no parlem dels casos greus, resar perquè no trobem un camió a l'empalme, o que hagi de venir una ambulància, on el temps d'espera pot arribar a ser de 35 minuts. Davant d'un problema tan greu que ens afecta a tots, demà dimarts, s'ha convocat a les 8 de la tarda una reunió al casal, per aportar idees, i per veure, per intentar evitar o si més no, minimitzar l'efecte d'aquestes retallades. Naturalment, s'ha de lluitar, encara que tots sabem, que quan es prenen decisions d'aquest tipus, s'han valorat totes les opcions, i s'ha tingut en compte, que hi haurà queixes de la població, i que per tant, hauran guardat un marge, perquè després diem, almenys hem aconseguit que ho retallin menys, i a sobre encara quedem agraïts, fa ràbia, i em genera impotència, però es que així deu estar el país, quan ja és porten a terme aquestes decisions ilògiques, no fotem, que tots el que desitjem és salut per davant de qualsevol cosa en aquest món, i ens retallen per aquí... mare meva quina por... molt malament pinta la cosa...

Recordeu, demà dimarts, tots al casal, perquè la riquesa d'opinons,ve generada pels diferents punts de vista, una pluja d'idees, treballem junts, pel nostre bé, pel nostre poble, pels nostres veïns, pels nostres fills, perquè tots, podem necessitar aquest servei en qualsevol moment, un segon, et canvia la vida, imagineu 35 minuts esperant una puta ambulància...