Porto uns dies pensant, perquè tancar el blog, és cert que opinant de política, he obert tots els meus pensaments a gent que ni jo imagino, però que mes dona, tinc tot el dret a fer-ho, i almenys la valentia de dir-ho. Escriure em relaxa, i no crec que els meus pensaments distin molt als de l'altre gent, no em considero especial, ni diferent, només algú normal, que lluita pel que creu, intentant ser feliç. Desde em trec els neguits que m'ofeguen, i em recomforta saber que no sóc la única persona que li passen segons quines coses, perquè lo més gran, és escriure, i que algú inmediatament, t'envii un missatge, on es reflexa una història paral·lela, és bonic. Perquè puc sentir-me perduda, puc sentir-me trista, puc enyorar, puc estimar, puc sentir, puc somriure, puc plorar, però no sóc la única persona que li passen aquestes coses, i desde l'space aquest blog m'ha donat moltissim.
Avui tinc un dia nostàlgic, m'agradaria estar passejant davant del mar, mullant-me per la pluja, mirar el cel gris, i sentir com les gotes d'aigua llisquen per la meva pell, sentir la fredor de l'ambient, calmar el meu cor que batega depressa, i notar,en una abraçada càlida, l'escalfor dolça de la meva pell, aprop de la teva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada