Puc encongir-me i baixar la mirada, sentir com la meva sensibilitat reacciona al teu tacte, quedar-me inmòvil, parada, la meva ment pensa, però la meva boca nega les paraules. Sensacions que desperten sense demanar-les, que em traeixen, delant sentiments amagats al fons de l'ànima... escribint sense escut, parlant sempre amb la coraça, però sé que no puc protegir-me de totes les emocions que només tu saps provocar-me... Deixar-te portar i abandonar-me a tu, sabent que no tindré millors mans per cuidar-me, llençar-me amb la tranquil·litat d'aquells que amb els ulls clucs, és deixen caure lligats amb total seguretat, baixar la guardia, i poder-te dir sense ruboritzar-me que tu fas la meva vida sigui molt especial, que al teu costat sóc millor persona, que estimo cada segon que compartim... Saps, a vegades m'enfado amb la vida, perquè va massa ràpid, i no em dona temps a assimilar aquestes petites coses que em fan somriure, no menteixo si et dic que a estones voldria parar el temps, sopar sota la lluna plena, compartir una copa de cava en una nit serena, observar el reflexe del mar, caminar per la sorra freda, agafar-te de la mà i acaronar cada racó de la teva pell,sentir-te somriure, música celestial que s'endurà el vent, podria parlar-te sense pensar el que dic, i dir-te el que sento sense aconseguir baixar la mirada i avegornyir-me, sense ruboritzar-me, i potser així sabries, que t'estimaré eternament, que la meva aparença no t'enganyi, creu en mi i mira els meus ulls, podràs veure el foc, cremant per sempre més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada