No és senzill, equivocar-se, no és senzill reconeixe-ho, i poder posar les bases per poder-ho solucionar, perquè tots sabem que no hem nascut perfectes, però a vegades és necessari, perquè l'error, ens fa reflexionar. Mirar l'horitzó, i buscar-li un final, adonar-te que és un perfil irregular, mirar el mar per veure el cel, aixecar la vista i notar la sal que crema la pell. Sentir la soletat al mirar els ulls diferents, escoltar una resposta estupida, baixar el cap, deixar volar el pensament, ningú és imprescindible diuen, jo no ho crec, les sensacions no enganyen, i lo més bonic, és que no es poden imitar, es sent o no es sent... diuen que res és blanc o negre, però a mi no em van ensenyar l'escala de colors, el meu cor batega o no batega, la meva ment pensa o no pensa, el meu tacte sent o no sent, la meva vista veu o no veu, el meu nas olora o no olora, on estan les tonalitats en el meu cos, on busco aquests matissos, miro la vida, i només puc decidir, si viure-la o no, si somriure, o no, si ser feliç o no, que ningú em digui que les coses no són blanques o negres, que els colors en la meva vida, són totalment tribals...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada