dilluns, 14 de març de 2011

Dies raros...


Puc encomanar-me d'aquesta grisor, i sentir com dins meu, tot s'enuvola a poc a poc, com el cor s'encogeix, com els llagrimals és preparen per la feina, com els músculs és contrauen, com puc caure al sofà i deixar-me vèncer per la tristor, i la melancolia, puc observar cada gota d'aigua que cau, i fondre'm en la seva fredor, puc sentir-la sense tocar-la... Segueix absorvint aigua una terra ja saturada, segueix en el cel un gris que la meva ànima mata, segueix despullant els arbres un aire invisible però incident en la seva feina s'emportar-se tot allò que el seu cicle acaba, puc encomanar-me d'aquesta melancolia, puc quedar-me estirada fins que el dia mori, i esperar que brilli al cel una estrella, que ilumini, el que aquests núvols tapen...
Sense paraules per expressar-me, sense ningú a qui explicar-les, però ja se sap, la vida és cíclica, on avui regna la tempesta, demà lluirà la calma...