dimarts, 28 de setembre del 2010

Per tu, per mi i per la vida...


En silenci observo com se'n va la tarda, una més a la meva vida, i que poc conscient sóc d'això dia rere dia, quan em dedico a córrer sense pensar-ho, quan m'enfonso en la rutina, quan em torno robot per seguir unes pautes traçades en la meva vida, però la tarda marxa sense avisar, el sol s'apaga lentament,i els núvols grisos donen un toc de misteri al cel, el fred em fa tremolar, i la foscor em comença a incomodar. Lluny de tot, descanses tu tranquil·lament, aliena a tots aquests pensaments que avui tinc per tu, ni tan sols em coneixes, ni tan sols sabràs mai, que he escrit això per tu, reflexiono, en el temps, en la vida, en l'amistat, fruit d'una conversa casual, la meva presència accidental, tu com a protagonista, i se m'encongeix el cor, sentir el que les altres diuen. Et dec a tu, les reflexions d'avui, i que ràpid passa el temps quan no ho volem, sempre a contracorrent, saps, quan volem que passi, no ho fa, però quan volem aturar-lo, no és deixa atrapar. És injust que em queixi, perquè els meus problemes al teu costat adquireixen una categoria minimalista, perquè tu lluites amb un somriure contra el món,cert que a moments et costa dibuixar-lo però és que sino, no series d'aquest món.No et deixis vèncer, lluita contra el temps, planta-li cara, val la pena veure't somriure un cop més. Jo, avui no em sento orgullosa de mi, perquè no he lluitat per la vida com ho fas tu, perquè no he tret un somriure, per gent com tu, en els detalls està la vida, i jo aquests dies els he passat per alt, perquè a vegades m'encego, m'ofusco i no veig la realitat, perquè últimament no he aprofitat la vida que tinc, i he embrutat el meu somriure, amb tonteries que han fet que el meu món s'hagi enfosquit, i tu que hi tens a veure amb això? és senzill, tu m'has fet veure que la vida canvia en tan poc, que la truita és gira, que s'ensorra un destí, és destrueixen els somnis, que dificil tornar-los a construïr, que és perd la il·lusió i amb temps i paciència s'ha de recuperar, però tens la sort, i no ho oblidis de tenir la gent que t'estima al teu costat... i que jo perdo el temps sense aprofitar allò que tinc, avui ho faré per tu, ho faré per mi, lluitar per aconseguir uns somnis, per trobar el meu camí, per deixar enrere les tempestes, que jo mateixa he provocat a venir, vull aprofitar els meus dies, i ser feliç, i si un dia és gira la truita, almenys que no em quedi la sensació d'haver desaprofitat el temps que tinc, vull deixar enrere aquests mesos, i deixar de queixar-me que la vida és imprevisible, imporrogable e innegociable.

Al final, un només s'emporta el que viu, per això és essencial, trobar plaer a cada petita cosa que fem, en els ulls que mirem, als llocs que trepitjem, perquè és i serà, la vida que viurem.

"La vida sólo puede ser comprendida hacia atrás, pero únicamente puede ser vivida hacia adelante"

dijous, 23 de setembre del 2010

La foscor reina en la nit


Creix la muntanya, i cada cop la veus mes amunt, més feixuga, més difícil de pujar, sembla que en cada pas, avances, però realment et trobes al mateix lloc,comença a faltar l'aire, i tens una sensació agobiant, la nit és fa llarga, és fosca, trista, i en ella, trobem totes les nostres pors, les tenebres sorgeixen del mes profund, per tancar-nos les portes, per tapiar les finestres, per encegar-nos, en allò que la llum destruïria sense mirament, perquè la soletat s'uneix a una festa, on tothom s'hi veu en cor de dir la seva, no cal fer llenya de l'arbre caigut, diuen, però a aquestes hores l'ànima és deixa vèncer, és deixa trepitjar, sense posar resistència, poc a poc, et vas abandonant, a uns sentiments negatius, que pinten el cel, amb núvols negres, com el reflexes del mar, en un dia de tempesta, com una mirada trista, amb una llàgrima desesperada, perquè a vegades ni plorar, et pot treure la ràbia. I així, cada cop amb més desesperació, i contra més desesperes més s'enfonsa tot, perquè t'encongeixes i et fas petit, perquè no trobes el lloc en un món que tothom sembla tan feliç... però, perdem el temps, buscant fora el que ja tenim, només hem de mirar al nostre interior, i serem testimonis d'una força que es va coent a dins, una espurna d'esperança que en qualsevol moment pot il·luminar el camí, que la foscor ens ha encegat, perquè només cal això, un gest, una mirada, un missatge, una trucada, una carícia, una paraula maca, un acte minimalista, que trenca d'una revolada tot el pessimisme, quina facilitat per canviar d'estat, que fàcil és travessar la línia, que senzill és perdre's quan el sol ja no brilla, al llit, la respiració accelerada, el pols tremolant, un crit ofegat en el silenci, tens la sensació que ningú t'està escoltant, que sol et trobes, en aquests instants, on no trobes cap mà que et vingui a preguntar que t'està passant, i que absurt sembla tot, quan et vas despertant, i te'n adones, que allò que ahir ofegava avui ja no apreta tant, la nit tenebrosa ha anat passant, i per fí, torno a despertar...

dilluns, 20 de setembre del 2010

...tardor...


Cau persistent, sense pressa, una pluja fina envaeix i es fa seva la tarda, la meva mirada és perd al més enllà, el món és gris, un calfred recorre el meu cos, inconscientment agafo una manta, em tapo, obro la finestra, l'olor a terra mullada envaeix l'ambient, la soletat i la calma, seran els millors companys, per poder tancar els ulls i relaxar-me, perdent-me en uns pensaments ja llunyans. Poc a poc la tarda s'escurça, i la foscor envaiex els carrers ja deserts, ja no sento nens jugar alegres, ni el cant dels ocells, la fredor envaeix el paissatge, torna l'època d'estar a casa ben calentets... però... i passejar sota la pluja, mullar-se, i mirar al cel, sentir com cada gota d'aigua penetra el teu cos, cada cop més fred, alliberar-te, deixar-te anar, arrencar a córrer, trepitjar els bassals, cridar-li a la vida, somriure al vent, sentir-te viva, i deixar-te arrosegar pel que desitjes fer, plantar cara als núvols, i desafiar les tempestes, i demostrar, que per molt que plogui, sota la pluja hem aprés a ballar... arribar a casa, una banyera d'aigua calenta i enfosar-te per tornar a respirar, i sabent que la vida és això, tardes grises, que hem de saber pintar, tempestes amb les que hem de lluitar i aprende-les a disfrutar, i no oblidar que el sol, sempre està allà dalt...

diumenge, 5 de setembre del 2010

Amistat...


Parlem, però no diem res, perquè a vegades no ens mirem als ulls, perquè preguntem sense importar-nos la resposta, no la esperem, només la llencem a l'aire, com aquell ocell que marxa del fred, i ja no mira enrera, el vent s'emporta aquestes converses, ningú les recuperarà, perquè ningú les volia començar, però hi ha paraules que diuen molt, i gestos que parlen per si sols, tots hem sentit, que un gest val més que mil paraules, perquè a vegades la comunicació no és oral, sino visual, i té tanta claretat, que em fa por. Una lliçó ben donada, amb un simple gest, que ha dit tantes coses, perquè moltes vegades val la pena parar-se a llegir entrelinies, i raonar les coses en calma, perquè la impulsivitat no és bona companya de camí, i a vegades és tard per adonar-se'n. Adoro aquestes lletres, que avui escric per tu, perquè tu si, que amb una paraula obres un món, perquè parles poc, però demostres molt, perquè tens un cor molt gran, i no dubtes a passar per sobre teu, si necessito que estiguis al meu costat, perquè veus que m'equivoco, i ho deixes passar, tanques els ulls, i em dones una nova oportunitat, tu has fet gran la paraula amistat, que molta gent utilitza, però que no en tenen ni idea, de que estan parlant. A vegades penso, quants conflictes podrien solucionar un gest, quantes paraules destrueixen allò que costa tan de fer, perquè les persones s'enfaden,però parlant la gent s'enten, és cert que la paciència té un límit, i que és millor no esgotar, per això cal esforç i constància en qualsevol amistat, confiança, entrega, i mesurar les paraules quan cal, que entre amics quan les coses s'expliquen bé, mai fan mal. No cal perdre algú, per adonar-te que el necessites, perquè això voldrà dir, que no l'has valorat com ho hauríes d'haver fet, no cal plorar després de trencar-se la peça d'un puzzle, perquè aquell forat sempre estarà present, millor cuidar-la, valorar-la, estimar-la, i donar-li la importància que és mereix, perquè sense la peça, el puzzle, mai estarà complert, si falla una amistat en la teva vida, al teu cor, sempre guardarà aquell lloc dessert.