dimarts, 30 de juny de 2009

Política...


No m'agrada massa la política, jo diria que no hi entenc gens, poso molt poc interès a saber-ne alguna cosa i sempre que hi ha eleccions, opto per llençar totes les paperetes i tots els fulls informatius dels partits abans d'arribar a casa, potser no ho hauria de fer, perquè llavors em torno una ignorant, sincerament vaig fent la meva, aliena al que passa al govern. Quan obro el diari, el primer que faig es passar totes les pàgines de política, fins arribar a les notícies de societat, però quan les eleccions són al poble em transformo, no menteixo si dic que no sé ni que defensen els partits, però m'agrada llegir les llistes, per saber qui hi va, els partits que es presenten, i m'agrada veure que hi ha gent que si que li mou aquests interessos, perquè jo crec que presentar-se en una llista en un poble es exposar-se constantment a les crítiques, xafarderies, acarnissaments, si es veritat que hi ha un bon sou al darrera, però aquest sou, crec que no compensa tot el que s'ha d'aguantar... almenys per mi, per això no estic a la política no? Sempre senyalat amb el dit, has de somriure quan toca, anar als actes que toquen, fer-te fotos, parlar amb gent per compromís... i... alhora, actes gratis, fas el que vols, no t'estresses, i que carai en època de crisi segueixes cobrant molts diners, em pregunto quins motius porta a una persona a entrar en política, algú ho fa per creença? algú ho fa perquè realment creu que pot canviar el que no està bé? i el millor de tot... hi haurien tants polítics si la feina no fos remunerada?

diumenge, 28 de juny de 2009

Dies tontos...


Avui em sento una mica trista, potser és la pluja, potser el dia, potser el cansament, potser l'enyorança, podrien ser moltes coses, però sé perfectament de que és, simplement només desitjo oblidar-ho, ocupant la meva ment en altres coses, aquests pensaments ja passaran, no tenen raó de ser, a vegades dubto d'allò que no hauria de dubtar, però no sé per quin motiu, la evidència més clara, a vegades es transforma en dubte, sé el que penso, sé el que sento, i a vegades vaig tan enllà que no sé com tornar. Sé que a vegades em perdo dins de mi, i començo una lluita interior dura, els meus sentiments es barallen amb el meu cap, deixant el meu cor d'espectador improvisat d'una lluita sense motiu aparent, i a fora tot continua igual, la meva rutina, el meu dia a dia, com un robot, vaig caminant, i dins meu continuo pensant, perquè no veig el blanc, de color blanc, si se que ho és, doncs a vegades li trobem matisos a les coses que no en tenen, a vegades busquem dubtes on no n'hi han, a vegades veiem problemes que no existeixen, i a vegades sentim coses irracionals, però que són difícils de parar, i a part no ho voldria pas, suposo que això és la vida, un dia t'aixeques i somrius i altres algú t'ha d'estirar aquest somriure.

La Moska...


Durant molt de temps, ha sigut tema de conversa, llibre de visites anònim, i aquí cau la seva gràcia, no cal registrar-se, i tothom pot dir la seva. Considero que es una gran idea, barrejar diverses opinions i diferents punts de vista per tractar un tema que ens preocupa, el nostre poble, es com fer un gran "brainstorming" d'on poden sortir unes idees excel·lents, i sobretot considerar altres punts de vista que segurament nosaltres mateixos per si sols no veuríem. Ara bé, quan aquest anonimat s'utilitza per fer mal a les persones, quan aprofitem aquesta ventatge per difamar, per insultar, o per simplement crear polèmica deixa de ser una eina útil, ja no és una eina creativa, i tots sabem que les paraules dites amb malesa, poden causar confusió, desconfiança, malentesos, i poden obrir ferides que poden fer mal... A mi m'agrada l'anonimat perquè permet dir coses que potser d'altre forma no es dirien, perquè et permet jutjar les persones desde les seves paraules, sense deixar-se influir per res mes que no sigui un escrit, sense veu, sense aparença, sense nom, sense cap classificació, perquè som i seguim sent un poble, i tots tenim una etiqueta penjada, molts cops equivocada de lloc. Personalment no he escrit mai a la moska, perquè he considerat que no tenia res positiu a aportar, però si la llegeixo, sé qui escriu i se qui ho fa de cor, però també veig moltes tonteries, mentides i gent que hi escriu per no aportar res, són lliures, cadascú pot fer el que cregui convenient, però sempre desde la base del respecte, amb educació es poden debatre molts punts de vista, i no es tracta de canviar el pensament de ningú, sinó de millorar dia a dia, i aprofitar totes les idees per ser valorades, perquè el món el fa la diversitat, i en ella està la intel·ligència de caminar endavant.

dijous, 25 de juny de 2009

Somnis...


Somio que passejo descalça per la sorra, i alguna onada jove accelerada, em mulla els peus, segueixo caminant, i miro l'horitzó, queda lluny, molt lluny. Somio que camino per un prat verd, on puc tocar amb les meves mans, l'herba fresca, humida, i estirar-me per respirar fons. Somio que jugo amb la neu, i la deixo fondre fins cremar-me les mans, i que enduda per l'emoció, m'abandono per lliscar tendrament sobre ella. Somio que estic vora la llar de foc, i mentre sento espategar la llenya, m'envaeixen records de juventut. Somio que estirada mirant el cel, hi hagi pluja d'estrelles, i demanar un desig d'amor etern. Somio en una nit de vi amb una copa, i una mirada tendre que mira sempre més enllà. Somio en un passeig per la muntanya, on una pluja fina inesperada, em mulli cada part del meu cos, i que cada gota llisqui finament per la meva pell. Somio en una posta de sol, d'aquelles que queden gravades amb foc al cor. Somio en somriure cada dia, i que tu en siguis un dels motius, somio que tu somies els meus somnis, per després despertar-me amb un dolç somriure, que il•luminarà el meu dia...

dimecres, 24 de juny de 2009

I em torno bitàcora...

M'agrada i m'atrau la idea de crear el blog, desde l'Space, al que ja he abandonat fa temps, que no em parava a escriure, ni pensaments, ni lletres, els meus moments d'inspiració s'han esvaït amb l'atribolament que últimament porto a la meva vida, quasi sense temps per pensar, ja no recordava el plaer que em comporta escriure quatre paraules, i sobretot com em relaxa fer-ho, començo una nova etapa de pensaments i escrits, espero que aquest cop, també m'acompanyeu... i també naturalment m'emporto els escrits que més us van agradar de l'anterior, perquè sempre que els necessiteu els tingueu a mà. Gràcies, per estar al meu costat!

Dies de pluja...


Tarda de pluja, dia gris, boira baixa, avui es dia d'estar al sofà, tapada amb la manta, la persiana oberta, i mirar senzillament com cau la pluja, tarda de no fer res, i disfrutar del temps, de la calma que em reporta les gotes de la pluja, de l'olor que despren la terra, un cop mullada, i fixar la meva mirada a l'infinit. Tarda de tenir-te en el meus braços, i simplement mimar-te lentament, a vegades no cal parlar, parlen per nosaltres la mirada, el nostre gest content, i la complicitat que es retroba en aquests moments, estaria hores i hores sentint la pluja si tu m'abraces, i desitjant parar el temps, deixaria volar la imaginació... Records que porta la pluja, les tardes mullades, i el fred a dins dels ossos, són molts els records que tinc de dies com aquests, dies que m'encanten, dies que són romàntics, dies de somiar, dies de recordar il•lusions, i de pensar que la vida és un somni, dies de fer balanç i mirar quin camí seguim, si tot va bé, i si alguna cosa ens dol, és avui quan ho recordem, és un dia d'enyorança, i de melancolia, de compartir...avui només em faltes tu... esperaré...